He pensat mil coses per a escriure durant tot aquest temps que ha durat la meva vagància silenciosa, per això ficaré dins d’una paella els següents ingredients, que lligats amb unes quantes espècies i un punt picant, desitjo que siguin del vostre gust:
L'eina que cal per menjar aquest plat es el català. Una llengua pròpia i tancada per a alguns; una llengua oberta i compartida per a uns altres. Com a bon mediterrani, a sobre de la taula el pa no hi pot faltar. El meu favorit és el pa de sègol que es fa a Galícia, un pa d’exquisit gust, del que potser mai van gaudir els rics. Sobre aquest tipus de pa reflexiona Pa negre, sens dubte una gran pel·lícula d'aquestes que atrapen l’espectador en un sentiment constant, que fa més fàcil la introducció en el món que ens vol ensenyar el director. És curiós això de veure una història de meitat dels anys 40 en una Catalunya que avui dóna lliçons de llibertat i de democràcia a Tunísia. Un altre país mediterrani que ha viscut sota la dictadura de l’odi i de la cobdícia. D'un temps ençà, moltes de les columnes d'opinió es posicionen per sobre del bé i del mal, assumint el propi model capitalista com el portador de la bona moral. També els supinadors oficials de l’ordre establert, o per establir, de les terres catalanes, imposen les seves pinces als fets tunisians. Quina legitimitat tenim nosaltres, per escatimar felicitacions al poble tunisià? Un poble que amb un moviment pacífic i popular a fet fora a un sàtrapa sustentat per els països que suposadament guarden les essències dels drets humans i de la democràcia!! No ens en recordem que no fa molt de temps, aquí va morir un dictador al llit vell i decrèpit, dolgut i preocupat perquè el pitjor dels mals que l'havia fet la seva oposició va ser carregar-se al seu dofí amb unes bombes plenes de covardia. Les copes de cava que van acompanyar aquelles bombes ens han costat molt cares i encara avui estem intentant pagar el compte entre tots. O no van succeir al règim del dictador domèstic una sèrie de polítics i dirigents nascuts a la forta i incorrupta mà de la dictadura? No els patim encara?
Emfatitzo el sabor del brou que em dóna el moviment tunisià per la flaire de moviment popular, ara que l'actual Premi Nobel de Literatura carrega dia si i dia també contra la cultura popular i la tasca dels antropòlegs. De què ens vol parlar aquest agraït estómac capitalista? Doncs de que hem de valorar l'alta cultura per sobre d'una cultura que produeixen uns miserables agents que escolten els mercats com Moisès a una rama!! Pot ser que encara aquest home, la ministra i molts creadors d'aquesta alta cultura no s'hagin adonat que la cultura la formen el productor, el reproductor i el consumidor cultural, i que quan més dinàmic sigui el flux entre aquestes parts més gent menja en aquesta taula.
Amb l'estómac ple d’idees em disposo a pensar a la meva part preferida dels àpats: les postres. Les postres són una crema d' Esperanza catalana que fa que encara resisteixi aquest estat autonòmic, que paradoxalment ha resistit més que l'estat del benestar; això pel que morien els protagonistes del nostre pa d'avui. No crec en res més que en els éssers humans per a aconseguir la seva llibertat, les autonomies, les nacions, els estats...fins ara han sigut dietes que ens ajusten a un règim de privilegis d'alguns per sobre de uns drets teòrics per als altres. Aquesta alta cultura, o somnis americans triomfants, no poden explicar com des de l'antiga Grècia continuem veient la fam al món com una obscenitat imperdonable, mentre que aconseguim discernir sobre qüestions científiques i tècniques inaudibles fa un segle. El progrés moral d'aquesta alta cultura resideix encara avui dia en un temple de marbre dòric. Sens dubte un altre menú és possible perquè aquest ens crea colesterol a uns pocs i fam a molts d’altres.
